Abella Climb

Page under construction –   but in the meantime here is a detailed introduction to Abella in Catalan!

Com és freqüent en molts noms de lloc catalans, amb la teoria que gaudeix de més consens en el món de la filologia, coexisteixen d’altres teories, una part de les quals sorgeixen d’interpretacions d’autors concrets, i d’altres d’etimologies populars. Una de les teories que s’han postulat proposa que el nom d’Abella procedeixi d’una població italiana d’igual nom, que hauria estat traslladat amb la colonització d’aquesta zona. Encara, una altra teoria fa venir el nom d’Abella d’un dels seus colons: Avilius.

Sigui com sigui, en totes les teories trobaríem la coincidència de la presència del nom de l’animal que, de fet, és el que es representa en l’escut del municipi (en aquest cas l’etimologia popular va a parar a la solució correcta, ni que sigui per la via de la imaginació creativa).

Finalment, i com no podia mancar, també s’ha vist en el nom d’Abella un possible origen àrab: d’al balda (el poblet). En aquest cas, sembla més improbable, atès que aquesta paraula àrab ha donat noms com Albelda, que es conserven quasi sense transformació.

Història antiga

El poble vell continua arrapat a les roques coronades pel castell i al damunt mateix del Forat d’Abella, lo Foradot, que és el lloc on restes trobades en coves i balmes ens remet a un poblament molt llunyà, que els autors daten en el paleolític inferior mitjà-final. És a dir, entre 250.000 i 150.000 anys enrere. En aquest lloc el poblament, troglodític, s’hi degué mantenir fins a l’eneolític, a l’Edat del bronze o potser fins i tot fins a l’Edat del ferro. Com hem dit anteriorment, d’aquest antic poblament en coves i balmes vindria el nom del poble. Són de destacar les Esplugues del Congost, quasi un quilòmetre al nord-oest de la vila, on es van trobar restes humanes i ceràmica feta a mà.

La llista d’elements arqueològics inventariats per la Generalitat de Catalunya, a la Direcció General de Patrimoni, és extensa^[4] i variada, amb elements que van des de la prehistòria fins a l’edat mitjana i moderna.

Aquest poblament, ja en les èpoques immediatament anteriors o coincidents amb la colonització romana, que ha deixat tants rastres a la veïna Isona i altres pobles de la comarca, el poblament es degué traslladar al lloc actual, que és on es van trobar almenys dues làpides romanes de què es té coneixement (una al presbiteri de l’església, l’altra davant la porta de l’antiga rectoria). Igualment, a la zona de ponent del poble, als peus de les Roques de Magaró^[4] hi ha restes de ruïnes possiblement romanes, si bé d’un tipus d’habitatge molt primitiu i conservat només a través d’elements constructius, no d’estructures: l’antiga ciutat de Pil·la. La memòria popular dels habitants d’Abella de la Conca servava el record de l’existència d’un poblat en aquest lloc. També foren descoberts a Abella uns forns de ceràmica sigillata. Foren els primers de ser trobats a la península Ibèrica. Encara, al cementiri^[4] de la població i a la partida dels Ferginals hi ha jaciments amb restes d’època romana.

Dins del municipi romà d’Aeso (Isona), la colonització d’aquell municipi sembla que no fou gaire intensa, possiblement per la llunyania del territori respecte de les grans vies de comunicació, de manera que caldria parlar més de comunitats indígenes que s’anaren romanitzant que no pas d’una colonització romana a l’estil de les zones més properes a la costa catalana. Segons el ja citat Joan Coromines, els Pallars visqueren la pervivència de les llengües autòctones prellatines fins ben entrada l’edat mitjana.

Així, Abella de la Conca, com a part de l’antic municipiu aesonense passà a formar part del pagus pallariense, que és la base dels Pallars amb una entitat comarcal pròpia (que en un primer moment devia abraçar tots dos Pallars).

Edat mitjana

El pas dels àrabs devia ser breu, a tota la comarca; pel que afirmen els historiadors, el Pallars Jussà fou molt de temps terra de frontera i, com a tal, despoblada. Deu ser per això que els vestigis de la dominació sarraïna són quasi inexistents, i es redueixen a alguns topònims, com també hem dit anteriorment per al cas d’Abella, i a vestigis de torratxes defensives en llocs elevats.

L’expansió cap al sud dels protocatalans, d’origen got, que poblaven intensament la zona pirinenca, féu possible que comencessin per conquerir les terres poc poblades que els àrabs havien deixat entre les zones que dominaven més bé i les pertanyents als cristians. Així, el Comtat d’Urgell s’expandí cap al sud-oest entrant per Bóixols ja al segle IX, i aviat Bóixols, la Rua, Abella i Llordà constituïren llocs avançats controlats des de la Seu d’Urgell. Un segon avançament, al segle X bastí castells d’una segona línia: Biscarri, Toló, Conques, Llordà i Abella. Arnau Mir de Tost fou el cavaller que va esforçar-se per construir aquest assentament, prenent terres als sarraïns. També és a causa d’aquest fet que encara actualment tot el Pallars Jussà pertany al Bisbat d’Urgell, tot i que, mentre va existir, era més proper el bisbat d’Isàvena, a la Ribagorça, però en terres dominades pels aragonesos.

Pel que fa a la vila d’Abella de la Conca, el 973 són ja citats^[5] el castell (Castro Abiliense) i el Collum de Abilia (coll d’Abella), probablement el lloc on actualment hi ha la plaça del poble, amb la font.

El 1157 el comte d’Urgell Ermengol VII i la seva muller, Dolça, juntament amb tot de senyors de la rodalia, entre els quals destaca Bernat d’Estopanyà, atorgaren carta de població als habitants d’Abella, amb unes condicions molt favorables. Segurament es tractava de tributs minsos als senyors feudataris i als castlans del lloc, que, units als drets sobre la terra van fer que es repoblés molt el terme d’Abella de la Conca. En aquest fet també podríem veure-hi l’arrel del fet que la major part dels boscos del terme siguin, encara avui dia, comunals. Sembla que una de les conseqüències d’aquesta pertinença sobre els boscos és una de les causes que Abella de la Conca no admetés el 1970 ser inclosa en el nou terme d’Isona i Conca Dellà.

D’aquesta època és el Castell d’Abella, situat damunt de la roca que corona el poble pel nord, així com les mostres constructives més antigues trobades a la vila, com les de la Balma dels Safaretjos, d’època medieval, però d’origen^[4] possiblement fins i tot prehistòric.

Abella de la Conca fou cap, ja al segle XV, de la Baronia d’Abella, i l’actual terme municipal comprèn la major part de l’antiga baronia. Només Sant Romà d’Abellan’ha quedat fora. Així doncs, com en molts casos, trobem un territori senyorial, la Baronia d’Abella, en la base de la formació d’un municipi actual.

Sota mateix del castell, protegit per ell i segurament aprofitant les restes de l’antic poblament romà nasqué el poble d’Abella, que en un primer moment era envoltat per un mur de defensa i tenia quatre portals per accedir-hi. Es tractava, doncs, d’unpoble castral. Són poques les restes d’aquesta murada, però sí que roman dempeus el portal d’Isona. De la població medieval, en romanen dispersos diferents elements, com arcs o fragments en mur, entre les cases -senceres o enrunades- del poble actual, però l’element més significatiu, sense cap mena de dubte, és l’església parroquial romànica de Sant Esteve.

La presència, documentada, d’una segona església, dedicada a Santa Maria, esmentada en els documents com a Santa Maria infra Abella, ens faria veure la importància que tingué Abella de la Conca en temps medievals. D’aquesta segona església en queden restes, englobades en la casa principal del Mas Palou, uns 800 metres al nord-est de la vila. A l’exterior, se’n pot reconèixer el portal adovellat, a la façana de migdia del mas. També hi ha restes d’una altra església romànica, advocada a Sant Miquel, a l’est de la vila, prop del mas de Cal Vilar. Finalment, davant de la vila, a l’altra banda de la vall i del Forat d’Abella, hi ha les restes de l’església romànica de Santa Cauberola, interessant mostra de construcció troglodítica, atès que aprofita en part una bauma.

Les crisis de la Baixa edat mitjana van colpejar Abella i els seus pobles de la mateixa manera que afectaren la resta del país. La gran fam dels anys 1315, 1316 i 1317, les males collites en tota mena de fruits de 1323 i 1324, l’any de la gran fam (1347) i la pesta negra l’any següent, els rebrots posteriors (1362-1363 i 1371), així com la important carestia d’aliments dels anys 1374 i 1375 arrasaren el país, econòmicament i humana, a més de provocar greus crisis socials i polítiques.

No es tenen dades concretes de la població del terme d’Abella de la Conca d’abans del 1378, però si extrapolem les que es tenen per a pobles veïns, s’observa arreu un descens important de la població, que sens subte afectà profundament Abella i el seu terme. En el fogatge general de Catalunya del 1378, Abella de la Conca té 31 focs, 7 dels quals eren sotmesos a domini de l’església. Al cap de cent anys, en el fogatge de 1497, Abella continuava tenint 32 focs, que segurament incloïen els de Bóixols. El descens de població és important, atès el volum d’aquests pobles.

Cal tenir en compte que, a més, el Pallars rebé els efectes que avui dia anomenaríem col·laterals de diverses guerres: incursions de tropes franceses a les acaballes del segle XIII (en resultà molt afectat el proper poble de Montesquiu, a prop d’Orcau, per exemple); tropes mercenàries que estaven lluitant a la Guerra dels Cent Anys gascones, del Rei de França, que aprofitaren una treva de la guerra per a dedicar-se al pillatge (1368), etcètera; incursions del Comte de Foix el1396 per reivindicar el seu dret a la Corona a la mort de Joan I (el Comte de Foix n’era gendre), etc.

Aquesta darrera se sap que afectà de ple Abella de la Conca: baixant de la Serra del Boumort s’empararen d’Abella i de Sant Romà d’Abella, per després anar cap a Orcau. Fou una campanya breu (uns vuit dies), però molt intensa, i que obligà a molts llocs la població a fugir.

No havien passat 20 anys i una nova sacsejada causà estralls a tota la Conca Dellà: les disputes entre el Bisbe d’Urgell i el Comte de Pallars pel domini de la terra assolaren de nou Abella de la Conca. I al cap de 20 anys més, fou el Comte de Pallars Arnau Roger IV qui inicià un conflicte amb la reina Maria de Montcada, ajudada pel seu parent Joan I de Foix, que hi cometeren tota mena d’excessos, per un i altre bàndol. Novament, al cap de 30 anys el nou Comte de Foix, Gastó IV de Foix envaí els Pallars, just en el moment que tot Catalunya estava immersa en la guerra civil de 1462-1472, i el comte Hug Roger III s’enfronta a Joan II Sense fe, encapçalant el bàndol favorable a la Generalitat de Catalunya..

Acabada aquesta guerra civil, quan calia començar la reconstrucció del país, Joan II es tornà a embrancar en noves hostilitats, aquestes amb el rei francès. L’escenari principal fou la Catalunya Nord, però de retruc els Pallars reberen els estralls dels exèrcits mercenaris incontrolats. Alhora, Hug Roger III, que a causa d’això va esdevenir últim Comte de Pallars, partidari del Príncep de Viana, s’alià amb el rei francès, Lluís XI, per combatre novament contra el rei. En tots aquests conflictes, que empobriren notablement el país i feren minvar la seva població, Abella de la Conca i els altres pobles del seu terme -en tot cas no Sant Romà, que eren més a prop de les vies de comunicació- no patiren de forma tan directa les destruccions de pobles i castells i no apareixen en les relacions de places destruïdes o molt malmeses.

La Baronia d’Abella no apareix gaire sovint esmentada en tots aquests conflictes. Sí, en canvi, el Baró d’Abella és esmentat sovint relacionada amb afers polítics catalans de caràcter general. És de suposar, doncs, que ja no devien residir ni en el castell ni en el poble, i tenia casa a Barcelona.

Segles XVI, XVII i XVIII

El segle XVI continuaren els estralls en el país. Noves èpoques de fam (1518 i 1522), noves pestilències (1530, acompanyada de fam, 1560…), males collites, com la de 1589, etc. Malgrat tot, sembla que s’inicia una tímida recuperació dels pobles pallaresos. En el fogatge del 1553, Abella de la Conca declara 20 focs laics,^[6] 2 de capellans i 1 de militar, i el 1595, Abella declara 33 focs.

Tornaven a ser temps convulsos, com el darrer de l’edat mitjana. Constants incursions destructives derivades de les guerres amb França i de les hostilitats seculars amb el Comte de Foix i bandidatge (de vegades sense possibilitat de distingir on començava i acabava una cosa i l’altra). El bandolerisme fou molt present a la zona, muntanyosa i ideal per als membres de les bandositats, que sovint comptaven amb la col·laboració dels naturals del país. Així, el 1592 el Minyó de Montellà i en Barbafina, molts actius en aquests indrets, assaltaren un mercader a Sant Salvador de Toló, li robaren roba de molt valor i amagaren el fruit del robatori en part al castell d’Abella.

El XVII visqué la Guerra dels Segadors, que directament afectà poc la comarca en un primer moment, però n’afectaren la població, ja que va haver de ser mobilitzat un home per cada deu cases, i cada casa fou gravada amb dos sous per a sufragar la guerra. El 1644 l’exèrcit castellà entra a la comarca, amb 500 homes i 400 cavalls, pel Montsec, i Josep de Rocabruna s’hi enfrontà amb 300 homes i 100 cavalls, mobilitzats amb molta pressa. Hi hagué un fort enfrontament, però els pitjors estralls van venir posteriorment, amb els abusos dels castellans en la seva estada a la comarca en els anys successius. Els anys següents van veure el mateix cas, però ara amb els francesos de protagonistes, i la Conca sencera esdevingué zona de frontera i, per tant, de combat entre castellans i francesos.

Un altre cop Abella de la Conca, terme, vila i castell, foren dels qui menys reberen, atesa la seva situació una mica al marge de les vies de comunicació principals. El 1708 Abella tenia 47 cases, i el geògraf Josep Aparisi dóna els tres llocs d’Abella, Bóixols i Sant Romà com a constituents d’un dels termes de la comarca.

La Guerra de Successió va viure com tota la Conca es decantava per l’Arxiduc Carles d’Àustria. Tanmateix, hi va haver partides de paisans armats felipistes, coordinats pel sotsveguer botifler del Pallars. En un informe d’aquest a la superioritat, afirma que el Bayle de Abella, este mató dos voluntarios. Diversos pallaresos se significaren prou entre els austriacistes, entre els quals destaca, per pertànyer al terme d’Abella de la Conca, Joan Benet Erill, de Cal Baró de Bóixols.

Acabada la guerra, en el cens del 1716 consten a Abella 76 cases i 57 persones, i en el.cens del Marqués de Campoflorido, del 1717, Abella té 15 homes i 5 pobres (es refereix a caps de casa, i consten així, en el cens). És una època en què, a ran del Decret de Nova Planta, els afanys dels governants castellans són implacables en la seva pretensió de dominar Catalunya: els censos són constants, i l’aplicació del Cadastre absoluta, amb la qual cosa es produïren molts aldarulls arreu del país. En aquesta època Abella de la Conca fou adscrita al Corregiment de Talarn.

En el cens de Floridablanca, del 1787, Abella té 193 habitants. La recuperació demogràfica, malgrat tants d’episodis d’agitació, és evident. Aquest cens està molt ben fet i detalla amb precisió el sexe, les edats i ocupacions d’aquestes persones. A Abella hi consten 26 pagesos, 11 jornalers, 8 criats, 3 capellans, 2 artesans i 1 empleat amb sou del rei.

Tres anys després, Francisco de Zamora va procedir a enviar enquestes als ajuntaments de tot el país, per esbrinar la situació real de cadascun. L’enquesta, i la resposta, relativa a Abella de la Conca s’ha conservat, i relata que hi ha 35 cases i 140 veïns, i que no s’observa en els darrers anys ni creixement ni disminució; les cases són fetes sota el penya-segat, de manera que sovint aprofiten les baumes i algunes cases tenen com a teulada la mateixa roca. L’obra, com diu Zamora, de cal y canto. Descriu un poble ja sense recinte murat, de carrers estrets i una placeta també estreta.

Pel que fa a les condicions de vida, Zamora explica que el aseo puede decirse el más ínfimo que pueda pensarse. L’aliment, a base de farinetes fetes amb mescla de sègol i blat de moro, condimentat amb oli. Només a les festes tastaven carn, de porc, per la qual cosa, la gent era de poca fuerza. En una clara contradicció amb una altra descripció anterior, que hem esmentat, Zamora diu que Abella roman tancada per tal de protegir-se de bandolers i de llops. També parla de la perillositat de la proximitat del cementiri a les cases, però, per fortuna, el lloc era molt ventilat (el cementiri encara avui dia és al mateix lloc).

Pel que fa a l’organització social, Abella de la Conca pertanyia a la baronia homònima, per la qual cosa nomenava els batlles el senyor d’aquella titularitat; ara bé, als pobles de Carreu i de Sant Romà es produïren conflictes jurisdiccionals en nomenar-hi batlles, ja que el senyor d’Abella triava gent que li fos fidel, que no eren ben acceptats en els pobles respectius, A més, en el cas de Sant Romà hi va haver injerències per nomenar batlle per part del Duc de Medinaceli.

Els temps contemporanis

Segle XIX

La Guerra del Francès directament afectà poc la vila d’Abella. Pel seu caràcter marginal, en el marc de la comarca, Abella no va patir el pas dels francesos, devastant el país, que sí que visqueren Isona, Conques i Figuerola d’Orcau, sobretot, ja a les acaballes de la guerra. El mateix passà amb les altres revoltes i pertorbacions del XIX.

El 1812 es promulga la constitució espanyola coneguda com a Constitució de Cadis. En el seu articulat es preveu que es constitueixin els ajuntaments, en funció de la mateixa estructura existent anteriorment. En aquell moment es crea el municipi modern d’Abella de la Conca, així com el de Bóixols i les Cases de Carreu, que el febrer del 1847 fou unit al d’Abella de la Conca per no arribar als 30 veïns (caps de família). Abella de la Conca assolia així 60 veïns (caps de casa), dels quals 54 eren electors censataris i un per capacitats^[7] superant, doncs, el mínim legal per a mantenir el municipi. Constituïa el seu ajuntament un alcalde, un tinent d’alcalde i 4 regidors.

Amb la reestructuració de l’estat fruit de les reformes liberals emanades de la mateixa constitució, Abella de la Conca passa a formar part, el 1834, del partit judicial de Tremp i de la província de Lleida.

L’únic moment en què Abella de la Conca pren una mica de protagonisme és a la Primera Guerra Carlina, quan el veí de Sant Romà Anton Llorens, anomenatSenterat, es presentà voluntàriament l’estiu del 1840 davant del comandant de la Seu d’Urgell perquè l’indultessin, com havia promès el governador de Talarn. Fou executat a garrot vil acusat de diversos crims, que ell mai no va admetre. Així mateix, a la Segona Guerra Carlina, o dels Matiners, destacà una altra persona vinculada amb Abella: Francesc Xavier Iglésies, baró d’Abella, era carlí moderat, i s’oferí de mitjancer pacificador en les converses entre liberals i carlins. En ser davant del capitost carlí Rafael Tristany, aquest se’n malfià i el va lliurar al general Cabrera, qui el jutjà i l’executà el febrer del 1849, acusat d’intent de suborn i d’estar al servei de la reina. A part d’això, cal destacar que la Serra de Carreu, i la vall i poble adjacents, que són del terme d’Abella de la Conca, foren sempre refugi de bandositats, carlins, i més modernament maquis i contrabandistes.

Aproximadament en aquesta època és el moment en què els col·laboradors del geògraf Pascual Madoz passen per Abella de la Conca per acaptar la informació^[8]que surt en el Diccionario geográfico…. Fa una descripció molt precisa de la vila: és al peu d’una roca, en terreny desigual, sobre un pendent molt inclinat que baixa fins a tocar el riu en el Forat d’Abella; té 78 cases baixes, petites i de mala construcció, moltes de les quals més que cases es podrien anomenar balmes o coves, fetes sota la roca. Els carrers són incòmodes i irregulars…

Els dos primers terços del segle XIX fou esplendorós per a Abella de la Conca. El 1830 hi consten 369 habitants; el 1842, 720; el 1860, 1.067; el 1877, 1.057, però amb Bóixols inclòs, i el 1887, 356. Per exemple, en el cens del 1857^[9] Abella de la Conca apareix amb 1.224 habitants i 219 cèdules personals inscrites, repartides de la manera següent: Abella de la Conca, 1.067 habitants i 170 cèdules; Alquerías, tres, 50 i 25; Boixols, 76 i 15, Carranné, 2 i 1; Carréu, 5 i 1, i Llahortó, 24 i 7.

Tanmateix, enmig d’aquestes dades, n’hi ha una que contrasta fortament: el 1845 (data de publicació del Diccionario de Madoz), en aquesta obra es referencien 20 veïns (caps de casa) i 120 ànimes. Fóra probable que es tractés d’un error, potser del col·laborador, potser del mateix Madoz en fer la redacció final, ja que per a Bóixols i les Cases de Carreu dóna exactament les mateixes dades.

Aquesta creixença sobtada produí arranjaments importants en el poble, entre ells els safareigs públics i la primera font, contigua, que avui dia romanen dempeus però abandonats i palesant tot el pes de la decadència viscuda a partir dels anys 70 del segle XIX. Les causes d’aquesta creixença són diverses, però sens dubte la més efectiva i significativa fou la mesura empresa pel baró d’Abella per tal d’incrementar la població del seu senyoriu, fent créixer així el nombre de terres conreades i, per tant, les rendes que en treia: va permetre, i facilitar, que els fills de qualsevol poble del terme, o els casats amb filles d’aquests llocs, prenguessin lliurement tota la terra que volguessin, amb la condició que el llauressin en el termini d’un any. Alhora, emprenia obres per a millorar el treball de la terra: féu un projecte per a fer una resclosa al Forat d’Abella^[10] (que no va tirar endavant), i tot de canalitzacions -que sí que varen ser fetes- per a regar la ribera del riu d’Abella i el pla de Sant Romà. Els safareigs i la font pública que hi ha sota la balma prop de l’extrem nord del poble pertanyen a les millores fetes en aquell moment.

Però no va durar gaires anys, ja que el 1884 una epidèmia de còlera feia baixar en picat el nombre d’habitants del terme, sobretot d’Abella.

Les condicions de vida, tanmateix, no canviaren gaire al llarg d’aquell segle. En totes les descripcions de la vila d’Abella es diu el mateix que havien dit Zamora i Madoz: cases que aprofiten les balmes i coves i d’altres d’obra senzilla; només alguna destaca que hi ha algunes cases de moderna construcció. La principal ocupació, gairebé única, era el camp (blat, oli i fruites, que segons Madoz cal ampliar a sègol, ordi, civada, hortalisses, patates, llegum i vi).

La ramaderia ocupava un segon pla. Segons Madoz, Abella disposava d’ovelles, cabres, 40 ases (i mules) per a la feina agrícola, i 50 parelles de bous per a la mateixa tasca. Completaven les característiques del lloc el fet que hi havia abundant cacera de conills, llebres i perdius,

Actualment ha guanyat molt de terreny la ramaderia, però és sobretot porcí, el que es troba a Abella i el seu terme. La indústria no es va desenvolupar mai en el moment que pertocava, i el terme va romandre, fins avui dia, sense indústria. La minsa indústria que havia existit es reduïa a molins de farina i d’oli, propietat del baró d’Abella.

Les terres comunals han estat sempre una font de riquesa per al terme: el 48,95% de la superfície del municipi han estat sempre comunals, la major part boscos. Cal destacar que Abella de la Conca és dels municipis de la comarca amb més hectàrees de bosc.

La creixença de la part central del segle XIX portà a la població l’escola: el 1872 ja consten partides per a pagar dotació i sou del mestre i de la mestra, tot i que l’escola de noies no tenia assignada cap partida per a material escolar. Un cens del 1877 ens en mostra el grau d’analfabetisme: de 1.057 habitants, només 30 homes i 2 dones sabien llegir i escriure. Així doncs, els analfabets eren el 96,97% de la població. De l’any 1893 consta el nom de la mestra assignada a Abella: Maria P. Domeque i Ciprés, amb 8 anys, 2 mesos i 6 dies en el seu full de serveis.

Segle XX

El segle XX va viure el progressiu despoblament dels pobles d’Abella de la Conca, amb fortes oscil·lacions, però. Així, dels 136 edificis i 294 habitants de l’any 1900 (als quals caldria afegir els 16 edificis i 65 habitants dels caserius del camí ral (el sector pla del terme, camí d’Isona), es va anar baixant a 215, 172 i 98 abans de la guerra, de deu anys en deu anys, per remuntar una mica el 1940 (211) i 1950 (269), i tornar a davallar ja fins als nostres dies: 211, 168, 118 i 111, també de deu anys en deu anys. El 2000 consten 179 habitants a tot el terme, incloent-hi Bóixols i la Rua, i el 2007, 188, cosa que fa que tot el municipi tingui una densitat de població de 2,4 h./km².

Els primers anys del segle visqueren males collites i plagues del camp, com la fil·loxera, així com secades i episodis de grans pedregades que malmeteren fortament les collites. Aquests fets es va unir a l’emigració que s’anava produint cap a les zones que s’estaven industrialitzant i oferien llocs de treball (de primer Isona i Tremp, més endavant Manresa i Lleida, entre d’altres, i, finalment, el Vallès, Barcelona i la seva perifèria.

Aquests mateixos anys veieren la construcció de les primeres carreteres d’accés a la comarca i entre els seus pobles, i el 1916 s’enllaçà Abella de la Conca amb la carretera d’Isona a Coll de Nargó, la qual passava per Bóixols. La resta eren camins veïnals que enllaçaven amb aquestes carreteres i la d’Artesa a Tremp per Comiols.

Malgrat tot, el 1926 Abella encara tenia una certa vida comercial, que avui ha perdut del tot. Hi havia un molí d’oli, paletes, una taverna, un estanc, tres molins de farina i dos hostals, a més de pagesos que produïen cereals, llegums i bestiar, i almenys quatre que feien vi.

Arribats al 1931, a Abella de la Conca venceren clarament les esquerres en un primer moment, per anar-se anivellant els vots d’esquerres i dretes al llarg de les altres eleccions abans del 1939. No consten, a partir del 1936, confiscacions a Abella, si bé de segur que n’hi va haver, perquè s’esmenten en un document de Conques es parla de l’autorització concedida a l’Ajuntament d’Abella per a fer-ne.

El 7 de març del 1938 les tropes franquistes del Cuerpo de Ejército de Navarra ocuparen Tremp, i avançaren fins a Suterranya, Figuerola d’Orcau, Aransís i Sant Serni el dia 9, per ocupar l’endemàOrcau, Basturs i Sant Salvador de Toló, a més de les muntanyes de la Campaneta, Sant Corneli i elMont de Conques. Allí detingueren l’avenç, i el front va ser durant 10 mesos a la Conca Dellà. Els republicans de l’XI Cos d’Exèrcit, molt delmat, van establir el centre d’operacions a Abella, controlantIsona, Siall, Llordà, Biscarri, Benavent i Covet. En el decurs d’aquests deu mesos, la major part de poblacions foren bombardejades pels dos bàndols, com Sant Romà d’Abella, o per l’artilleria i aviació franquistes en la resta de casos, i la major part sofriren estralls importantíssims. Tot i això, Abella de la Conca és el terme que va patir menys desperfectes, potser perquè la majoria de combats se’n mantingueren lluny. Els pobles del terme d’Abella de la Conca serviren en molts casos de refugi per a les persones que havien fugit del de més al pla, com Isona, que romanien pràcticament deserts, només habitats pels soldats de l’exèrcit republicà.

Un bon nombre de ciutadans d’Abella morí en el front de combat o afusellats, per un i altre bàndol, durant o després de la guerra. Bóixols fou un dels pobles que més patiren del desconcert posterior al final de la guerra, amb persones amagades, maquis, guàrdies civils perseguint-los voltant per tot el terme, especialment la part muntanyosa, tradicional refugi des de temps antics per als qui vivien en situació problemàtica o obertament al marge de la societat. Romanalles d’aquests anys convulsos són els diversos búnquers existents en el terme, construïts la major part per l’exèrcit franquista un cop aconseguida la retirada de l’exèrcit constitucional republicà per tal de prevenir un contraatac. N’hi ha dos al Cap del Pla i almenys un altre a l’Obac de Planers.

Cases del carrer de Sota, o del Portal de Ribera (de sud-oest a nord-est)

Ca l’Isidre del Portal Ca l’Isidre Vell Cal Móra Cal Mateu, abans de la reforma Cal Mateu, després de la reforma Cal Bep (antigament, Cal Ton del Bep) Cal Rosta Cal Batlle Vell Cal Bitxec (la porta és de Cal Batlle Vell) Cal Puialenc

Source wikipidia (catalan)